Nocorriguesmassa!

Entre bloc i bloc, quins anys què hem passat!

Al gener de 2020 estava molt fort després d’haver preparat la marató de VLC i no haver-la pogut córrer per un contagi familiar de grip…quan ens pensàvem que les mascaretes era una cosa que utilitzaven els japonesos, un poble tan educat i respectuós com un pèl frikie.

Vaig seguir entrenant i a finals de gener guanyava l’or en 10k ruta al campionat CAT màster M50 amb 33’50’’ a Vilafranca, al febrer corria la darrera edició de la marató de Tarragona regalant la victòria per una por escènica terrible a temperatures per sobre dels 20 graus i a Antequera feia 5^è als 3000. Tota una barreja de distàncies però m’agrada tan córrer de tot que no sóc capaç de centrar-me. I llavors ens van confinar.

I una cosa va quedar clara, 52 dies de descans, per molta gimnàstica que facis, et deixen tan fet pols muscularment que a principis de maig, quan vam poder rodar de nou havia de començar de zero. Faltaria a la veritat si obviés un detall: l’aturada em va servir per curar-me d’una facitis plantar que començava a portar-me pel carrer de l’amargura.

Tornar a entrenar després d’una aturada en edats màster vol paciència, calma i consistència. Saber que cal picar pedra cada dia, amb petites progressions i que un dia, tot i ser lluny d’allà on havíem estat, tornarem a passar-nos-ho bé. Per mi aquesta és la clau, cal arribar al dia en que xalaràs i a partir d’aquí, temps i cap.

Amb mil dolors petits passarem el maig i el juny, arribaren les primeres sèries i a l’estiu els controlats amb companys a la via verda eren moments que valien més que els diamants. I sense adonar-nos-en la grupeta tarragonina, altrament coneguda com kalenjis, convertíem la tirada dels diumenges en les curses de ruta que havien desaparegut. Diumenge rere diumenge volàvem entre la 340 i el far. Sols faltaven els dorsals i uns arcs de sortida perquè la resta era com a les curses. Fins i tot dèiem al començar que avui no correríem en excés i al 3^r quilòmetre s’havia declarat la guerra.

És ara quan ho escric que me n’adono que vàrem ser capaços de construir una vida atlètica paral·lela a la que havíem viscut fins la pandèmia, però el neguit no ens deixava gaudir-ho al 100%. Fins que al desembre del 2020, podíem tornar a competir.

Salutacions,

Ferran

3 anys després d’haver publicat el darrer post al meu bloc, on explicava com m’havia anat al Campionat d’Espanya màster de pista coberta, aprofito l’anècdota que ahir vaig tornar a córrer la mateixa prova, al mateix lloc però en una categoria diferent (M55) per retornar al bloc amb alguns canvis.

En primer lloc, i tenint en compte que el bloc me’l van hackejar, aprofitaré l’estructura que Vilaweb em facilita com a subscriptor que serà molt més segura que blogger, amb permís de Tàcito i de la Guàrdia Civil.

En segon lloc i sense el permís anterior, escriuré en català, la meva llengua. Si algú té problemes hi han suficients eines de traducció per poder llegir-ho. Ja no tinc l’ambició del 2010 d’arribar a quantes més persones millor. Amb la gent que m’aprecio i m’aprecia en tinc més que suficient.

En tercer lloc, m’obligaré a una publicació setmanal on vull reflexionar sobre el fet de córrer. I d’una extensió semblant cada setmana.

Ben tornats pos; en aquest primer escrit voldria parlar dels campionats màster, els quals, per mi, són l’essència d’aquest esport i una eina fonamental per a encarar la vida, la vellesa i poder absoldre el pas del temps. A Antequera vaig córrer el 3000 i vaig quedar 4rt, el lloc més agredolç del món. Però lo més remarcable per mi va ser, un cop més, la convivència viscuda i que podria resumir en que vaig anar amb qui va acabar guanyant, Rami, de l’hotel a les pistes, allí vam trobar al bronze, Aranda, i vam escalfar plegats, ens varem desitjar sort, varem lluitar per les medalles, ens varem felicitar i desescalfarem plegats per anar a fer un cafè després del podi, on vaig poder fer-los fotos aprofitant el meu 4rt lloc. Això és l’esperit màster. I d’aquest esperit me’n vaig enamorar al 2019, quan vaig anar a Torun al meu primer campionat del món. Allí vaig conèixer a una llançadora de pes nord-americana F75 (F de female, dona i 75 perquè té entre 75 i 79 anys) i les ganes de viure que desprenia em van mostrar el camí. Abracem amb dignitat l’envelliment.

A més, afegim una variable que fins fa poc no havia contemplat: la salut. La setmana vinent en faré 56 i si alguna cosa t’ha de quedar clara del pas del temps és la nostra fragilitat i la seva fugacitat. Vivim-ho de la millor manera possible i córrer, ajuda molt.

Salutacions,

Ferran